NO hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, no hem de solucionar la crisi amb caritat!
Del 1995 al 2005, època de bonança, l’estat espanyol va perdre un 4% de poder adquisitiu, fet que per força havia de frenar el consum i l’economia real, però del 2004 al 2010 les cúpules directives de les quinze principals entitats bancàries van augmentar el seu salari en un 48%. Com s’entén aquesta situació? Doncs perquè les entitats bancàries van enriquir-se a través del crèdit i l’estat a través de la bombolla immobiliària.El sector bancari s’endeutà amb l’exterior “per sobre de les seves possibilitats” per poder continuar la construcció d’habitatges. L’estat va potenciar l’especulació immobiliària “per sobre de les nostres possibilitats” tant amb el govern del PP de l’Aznar com amb el govern del PSOE del Zapatero amb polítiques com la liberalització del sòl, la privatització de la banca, la desregulació del mercat del crèdit, les ajudes fiscals a la compra de vivenda (fomentant la compra i no el lloguer), l’aniquil·lació del parc públic de vivendes… Per si no n’hi hagués prou, va contribuir més a aquesta crisi-estafa no perseguint el frau fiscal, que a l’estat es calcula que és d’uns 80.000 milions d’euros a l’any.
Ara, les administracions només ofereixen com a solució retallades i reformes que agreugen més i més la situació social. Però d’altra banda s’injecten diners a la banca que no ajuden a reactivar l’economia ja que els préstecs a les PIMEs i a les famílies no circulen, només serveixen per a sanejar els seus actius tòxics i ajudar al sector financer, causant de la crisi junt amb l’estat, a sortir del pou i a deixar-nos-hi a tots a dins. Les retallades no són la solució són una opció ideològica. La política d’austeritat ens durà cap a un camí de trencament de la cohesió social. Per exemple, la reforma laborar no generarà més ocupació, facilitarà que les empreses obtinguin més beneficis.
Tot això ens està afectant en tants àmbits i de manera tan silenciosa, que sovint se’ns n’escapen alguns. I són molt greus. Tots tenim al cap la qüestió de l’habitatge gràcies a l’esforç de plataformes com la PAH o 500×20. Des de l’inici de la crisi al 2007, hi ha hagut més de 330.000 execucions hipotecàries que han deixat centenars de milers de famílies al carrer amb un deute de per vida. 36.800 catalans no tenen llar o tenen un allotjament inadequat i cada dia s’executen 21 desnonaments a Catalunya.
És ben visible l’efecte en educació, tot i que encara no hem començat a notar els canvis que patirem l’any vinent: menys educadors per alumne; classes sobre-poblades, matrícules més inaccessibles a mesura que es passa a una etapa d’estudis superiors, baixes de docents no cobertes… Sense oblidar el tercer sector en què es desatenen les persones discapacitades o vulnerables.
- Manifest
- Horari
- Crisis?
- Sanitat